diumenge, 2 de juliol de 2017

divendres, 9 d’octubre de 2015

La literatura com a acció i reflexió

La literatura com a acció i reflexió

Text llegit en la presentació de l'obra De sèver i de quars, de Miquel-Lluís Muntané, a Girona (8 d’octubre de 2015, a la Casa de Cultura)


Cartell de la presentació
Crec que Miquel-Lluís Muntané és el paradigma d’autor dels que fan de vida i literatura una unitat indestriable, perquè en el seu cas l’una fonamenta l’altra. És a dir, la vida es nodreix de la literatura tant com la literatura de la vida. Hi ha autors en què aquesta relació es dóna sobretot en un sentit, de la literatura cap a la vida, o a la inversa, de la vida cap a la literatura: els uns, contemplatius, fan d’allò viscut font d’inspiració literària, mentre que els altres construeixen la seva obra enfront del món, en una relació interactiva. La diferència principal entre aquestes poètiques radica en la temporalitat en què es materialitzen: des del perfet o des de la immanència. Reflexió i acció, doncs, són dos enfocaments que determinen sovint dues actituds vitals molt diferenciades. Són rars els casos com els de Muntané, capaços de conjuminar tan sostingudament i productiva ambdues actituds.

De sèver i de quars, el llibre que presentem avui aquí, és una mostra perfecta del que vull dir. El subtítol d’aquesta obra, “apunts memorialístics”, ens dóna una precisa informació de la gènesi i intencionalitat de l’obra: l’acció (“apunt”) i la reflexió (“memòria”) formen una unitat en un recorregut que és alhora descripció mundana i autoretrat. Perquè l’obra, per bé que té en la base la descripció de fets històrics viscuts per l’autor, transcendeix el relat objectiu a través del punt de vista –el posicionament moral– del narrador, la qual cosa és el que, al final, ens en dóna la mesura exacta, que va més enllà d’allò històric per a instal·lar-se en una dimensió poètica, intemporal.

Miquel-Lluís Muntané
Es tracta d’un treball literari que no pretén de cap manera idealitzar la pròpia biografia, sinó que vol fer-ne un objecte artístic autònom, que valgui per ell mateix com a font de gaudi estètic. El llibre admet, com a obra construïda que és, múltiples nivells de lectura, en la base dels quals hi ha, és clar, el relat dels fets: aquí hi ocupa un lloc destacat l’activitat literària de l’autor, tot i que no és el tema principal. No ens sorprèn que Muntané enceti el llibre relatant experiències de lectures primerenques, la literatura ja des de bon començament imbricant-se amb la vida. Hi anem trobant referències a les moltes activitats literàries, que, més enllà de la creació en si, ha realitzat Muntané, les quals l’han vinculat amb associacions d’escriptors, revistes literàries i editorials. Empreses que han forjat la nostra història literària més recent: AJELC, plataformes de difusió com la revista “Saba poètica”, les editorials Dalmau i Columna..., sense oblidar el tracte i reivindicació d’autors de generacions anteriors, com Miquel Arimany, perquè Montané té molt viva la consciència de pertinença a una determinada tradició cultural.

Per la seva intrínseca qualitat literària, per l’alt grau de consciència històrico-social i per la seva enorme dedicació activista, que un autor com Miquel-Lluís Muntané vulgui aportar la seva obra a un projecte en certa mesura ex-cèntric com emboscall és una satisfacció, alhora que suposa un repte d’exigència. És un premi que ens obliga a millorar. Un premi en tant que suposa el reconeixement d’algú que coneix profundament i directa el teixit socioliterari del nostre país, i que ens aporta visibilitat, dignificant-nos. Això ens obliga a esmenar-nos en fer la nostra feina, que és posar l’obra a disposició del públic amb la màxima cura i amb suficient eficàcia. Ja el 2012 vam poder publicar el llibre de poemes en prosa de Miquel-Lluís Muntané Hores tangents, i en aquella ocasió per raons diverses que al cap d’uns mesos ens van portar a un període d’inactivitat no vam poder acabar de respondre adequadament; per això, que hagi reiterat, poc després de la represa de la feina, la seva confiança envers el nostre projecte ens omple de satisfacció i ens encoratja, tant com ens fa apreciar i agrair la seva generositat.

Jesús Aumatell, Miquell-Lluís Muntané, Fèlix Martí
i Maria Dolors Reig van intervenir en la presentació.
Permeteu-me que en aquest punt faci un breu excurs per exposar molt sintèticament la gènesi i evolució d’emboscall, ja que és probable que molts dels presents no en sapigueu massa cosa: va néixer a Vic la primavera de 1998, i es dreçà sobre dos puntals, un d’ordre pràctic: l’autoprducció dels tiratges combinant els sistemes informàtics amb l’acabat manual; i un altre d’ordre socioliterari: oferir una plataforma de projecció a la literatura local, aleshores molt mancada d’iniciatives d’aquest tipus. La bona acollida de la proposta, sumada a la lleugeresa de la infraestructura necessària per sostenir-se, va permetre’n la continuïtat molt més enllà del que el seu promotor (jo mateix) mai hauria pogut preveure. Per la flexibilitat de les seves característiques, emboscall va poder anar-se adaptant al llarg dels temps als canvis derivats del context econòmic i sociocultural, obrint-se, més enllà de l’àmbit local al nacional, perquè amb el temps han sorgit d’altres plataformes similars que contribuïen a donar cobertura a aquell propòsit inicial. Amb tot, la crisi que he esmentat suara i que cap al 2012 ens va portar a un període d’inactivitat, és en bona part conseqüència d’aquests canvis, ja que semblava que davant del nou paradigma de difusió de la literatura que s’havia imposat al llarg del primer decenni del nou segle, calia una reformulació del projecte inicial, cosa que jo no havia estat capaç de fer. La represa, a principis de 2014, d’emboscall té com a objectiu inserir-se en aquest nou context amb un catàleg de qualitat i divers, que pugui interessar per tant un públic ampli.

L’obra de Miquel-Lluís Muntané s’afegeix, doncs, a un catàleg ric en autors i obres, en tant que inclou noms tan diversos com Felip Cid, Pilar Cabot, Jaume Sisterna, Rosina Ballester, Manel Queralt o Ricard Mirabete, o JMa Uyà, Àngel Rodríguez i Joan Josep Camacho Grau, per esmentar-ne alguns de vinculats a les comarques gironines. Creiem que en el context que se’ns imposa després dels daltabaixos socioeconòmics dels darrers anys, on la cultura ha vist minimitzat el seu rol, és primordial reivindicar-ne la necessitat, no en tant que objecte de consum, sinó com a activitat imprescindible per a la salut social. En això la literatura, que és l’art de la paraula, l’instrument que ens permet comunicar-nos, té un paper crucial, i comptar amb autors de la projecció i rellevància de Miquel-Lluís Muntané ens ajuda a traslladar-ho al públic.

Jesús Aumatell
Vídeo de la presentació:







dimecres, 11 de desembre de 2013

¿La revolución devora al revolucionario?, d'Antoni Rotllant, en edició digital oberta


En Ton Carboner, mot pel qual se'l conegué arreu, va néixer a Sant Hilari Sacalm l'any 1911. Des de molt jove va exercir l'ofici del seu pare i del seu avi i va participar activament en els moviments socials de l'època.
 
De formació llibertària com molts roders, carboners i bosquerols, va haver de marxar fora d'el poble durant la República i la guerra degut al boicot que propietaris i capellans a donar-los feina. Ja durant la guerra és nomenat President del Comitè Antifeixista de Sant Feliu de Buixalleu i no accepta l'alcaldia que li ofereixen. Després s'allista voluntari al front, on cau presoner. Durant nou anys recorre el calvari de presons espanyoles, fins que aconsegueix escapolir-se enmig de les bales de la guàrdia civil. Ja a l'exili coneix la seva companya, la Pepita, que li donarà classes i li descobrirà la literatura espanyola i francesa i que l'empenyerà a escriure les seves vivències en cinc manuscrits, el primer dels quals és ¿La revolución devora al revolucionario?.
 

Portada basada en el cartell de
 Carles Fontserè i Carrió
També és autor d'Un gra de sorra a les Guilleries, treball premiat i publicat a la revista "L'Avenç". També va col·laborar en les revistes locals ("Terra" i "Temps") i comarcals ("La Marxa").
 
Va morir del 9 d'abril de 2006 a Morellàs i les Illes (el Vallespir).
 
Avui posem a disposició dels lectors, en format digital obert, ¿La revolución devora al revolucionario? (amb pròleg de Xavier Clos), la primera part de les seves memòries: relata la infantesa i juventud de l'autor, fins que s'incorpora com a voluntari al front d'Aragó, els últims mesos de la guerra (fets que relata en el llibre següent, Los cuervos festejaron la victoria, que esperem poder publicar pròximament també en format digital obert).

Podeu llegir el llibre on-line, com a PDF:
























 












 
 
o com a EPUB per descarregar (per més informació sobre la gestió d'aquest tipus d'arxius, visiteu el llec web d'emboscall.

 
 

 
 

 

diumenge, 1 de desembre de 2013

"El sentit de la utopia i altres assaigs", de Daniel Casas: "Pròleg" (Vicent Casadevall) i Índex


Portada:emboscall.

Pròleg
  
«La filosofia és un cul-de-sac, però amaga no poques sorpreses.» Aquestes paraules, escrites per Malcolm Gentry al seu darrer llibre (Sign and Identity, 2006), expressen la paradoxa que viu o pateix la filosofia als nostres dies, paradoxa que fa palesa la seva inutilitat, però també la seva conveniència.

El llibre que ara prologo, El sentit de la utopia i altres assaigs, de Daniel Casas, n’és en certa manera testimoni. Aquests escrits, o «assaigs», que formen el llibre, destaquen més que per la novetat de les seves propostes (que n’hi ha), per una característica peculiar: el filòsof que els escriu, reflexiona sobre qüestions que pertanyen a àmbits tan diferents com són la sociologia, la religió, l’ètica o l’art. I naturalment, la mateixa filosofia com a activitat o actitud que s’ha posat en dubte, però de la qual l’autor en mostra, amb l’exemple de l’acte de pensar, la «conveniència» que esmentàvem.

Llibre a contracorrent, doncs, on pot trobar-s’hi una imatge del filòsof que, des de dècades ençà, no vèiem, perquè el filòsof, com el científic, ha volgut (potser perquè no ha tingut més remei) caure en l’especialització, centrar-se en un camp únic de la reflexió i aprofundir en ell, deixant de banda o en una necessària penombra (no es pot pensar sense una mínima referència a tot) aquells àmbits del pensar que no eren de la seva competència. Aquesta obsessió de comprendre-ho tot, de pensar-ho tot, que és páthos reiteratiu del nostre filòsof, comporta els seus riscos («qui molt abraça poc estreny», com diu el refrany), però ofereix l’oportunitat de tornar a obrir unes portes que s’havien tancat per al pensament, de deixar que apareguin les sorpreses de les quals parlava Malcolm Gentry.

No perquè sí, dintre d’aquesta pretensió de recuperar l’esguard holístic de la filosofia, el filòsof a qui Daniel Casas dedica més atenció (tres dels «assaigs» que componen el llibre) resulta que és Martin Heidegger. Aquest filòsof alemany potser sigui l’últim gran pensador amb majúscules, aquell que va provar, per darrera vegada, d’integrar tota la divergència existencial i noètica en una interpretació rectora; potser sigui precisament per aquest motiu que la seva filosofia deixi sentir encara la seva presència en els pensadors més últims.

Però no ens deixem enganyar: pel fet que Daniel Casas dediqui més interès a aquest filòsof, això no significa que subscrigui les seves tesis, que Daniel Casas sigui un heideggerià al peu de la lletra, ni tan sols probablement un simpatitzant d’aquesta filosofia. Vol dir, crec: Heidegger ens dóna un exemple de com s’ha de pensar, i si alguna cosa ha de diferenciar-nos de la seva actitud, és la de no voler pretendre fer passar els resultats de les nostres investigacions com a definitius, com la veritat que la filosofia ha volgut des d’antic instituir i la pretensió de la qual ha suposat la seva ruïna. Clar i català: la pretensió holística, el voler pensar-ho tot, no s’hauria d’entendre com un desig de trobar la veritat, amb el consegüent perill que pugui ésser imposada totalitàriament, sinó com un exercici necessari i enriquidor que obre un camp de comprensió més ampli, però no definitiu; que ensenyi a pensar d’una manera nova, però sense imposar el pensament, per molt nou que aquest sigui.

Deia el Zaratustra de Nietzsche que ell no volia deixebles sinó homes que sabessin seguir els propis passos. O com escriu Malcolm Gentry a Sign and Identity: «Els signes formen la identitat de l’home, però si els signes no són seus sinó de tots i de ningú, aquesta identitat no ho és pròpiament: és la identitat de tots i de ningú, una no-identitat, doncs.»
 

VICENT CASADEVALL
 
 
CONTINGUT DEL LLIBRE
 
 
La filosofia i el seu avenir     
El paper de la filosofia al nostre temps 
L’Escola de Frankfurt i el futur de la crítica  
La religió com a fenomen     
Maquiavel avui, o sobre la transparència del poder 
Anatomia del nihilisme      
El sentit de la utopia      
Husserl i Heidegger: esbós d’una confrontació  
Ciència i tècnica en el pensament de Heidegger 
Heidegger i allò que la poesia diu   
La mirada d’Orfeu     
Richard Dehmel i el cercle quadrat   
La música com a llenguatge    
Història d’una dissonància    
 

 

diumenge, 17 de juny de 2012

Pere Tort, pintant

Hem penjat al YouTube un vídeo de Pere Tort. El va filmar Imma Tort el setembre de 2003 a Sao Paulo; hi veiem el pintor en plena activitat, al seu taller.


Com a complment, un text de Frederic Santaeulària profusament il·lustrat. Una mirada general sobre la figura i l'obra de Pere Tort:


dissabte, 5 de maig de 2012

Pere Tort, pintor

Presentem l'edició digital d'un text dedicat a la divulgació de la figura i l'obra del pintor Pere Tort. Se'n va fer una edició en paper l'any 2002. Avui reproduim parcialment aquell llibre, ja que està en curs l'elaboració d'un nou volum actualitzat i ampliat que, quan estigui enllestit, substituirà aquesta publicació.

La recopilació de dades i redacció és a càrrec de Frederic Santaeulària.


divendres, 27 d’abril de 2012

Edició digital de "Cultura i llengua ibèrica" i "Etnos i sexualitat dels ibers", obres de Frederic Santaeulària

Podeu llegir en línea el text complet de l'obra Cultura i llengua ibèrica.



i també l'obra Etnos i sexualitat dels ibers.







Frederic Santauelària havia treballat des dels anys 60 com a corresponsal i enviat especial per diferents diaris i agències de premsa. Durant aquests anys va anar perfilant i treballant el tema ibèric, dedicant-se també a recopilar informació bibliogràfica sobre el tema iber, contactant amb diferents experts i complementant el treball amb visites a museus, poblats, jaciments i excavacions.

A partir del 2001, junt amb un equip de col·laboradors, organitza el Curs de Cultura i Llengua Ibèrica que actualment es fa a la Biblioteca Central de Terrassa amb les modalitats lliure i presencial des de l’entitat «Institut Privat d’Estudis Ibers».

Els volums que podeu llegir aquí enllaçats ens ofereixen els resultats d'anys d'investigacions bibliogràfiques i documentals amb un seguit de propostes, suggeriments i innovacions que responen a una autèntica actualització del tema iber sobre el desxiframent, les migracions caucàsiques, el màgic astral i el període ibervisigot per acabar aprofundint en tot el referent a la sexualitat dels ibers.