 |
| Portada:emboscall. |
Pròleg
«La filosofia és un cul-de-sac, però
amaga no poques sorpreses.» Aquestes paraules, escrites per Malcolm Gentry al
seu darrer llibre (Sign and Identity, 2006), expressen la paradoxa que
viu o pateix la filosofia als nostres dies, paradoxa que fa palesa la seva
inutilitat, però també la seva conveniència.
El llibre que ara prologo, El
sentit de la utopia i altres assaigs, de Daniel Casas, n’és en certa manera
testimoni. Aquests escrits, o «assaigs», que formen el llibre, destaquen més
que per la novetat de les seves propostes (que n’hi ha), per una característica
peculiar: el filòsof que els escriu, reflexiona sobre qüestions que pertanyen a
àmbits tan diferents com són la sociologia, la religió, l’ètica o l’art. I
naturalment, la mateixa filosofia com a activitat o actitud que s’ha posat en
dubte, però de la qual l’autor en mostra, amb l’exemple de l’acte de pensar, la
«conveniència» que esmentàvem.
Llibre a contracorrent, doncs, on
pot trobar-s’hi una imatge del filòsof que, des de dècades ençà, no vèiem,
perquè el filòsof, com el científic, ha volgut (potser perquè no ha tingut més
remei) caure en l’especialització, centrar-se en un camp únic de la reflexió i
aprofundir en ell, deixant de banda o en una necessària penombra (no es pot
pensar sense una mínima referència a tot) aquells àmbits del pensar que no eren
de la seva competència. Aquesta obsessió de comprendre-ho tot, de pensar-ho
tot, que és páthos reiteratiu del nostre filòsof, comporta els seus
riscos («qui molt abraça poc estreny», com diu el refrany), però ofereix
l’oportunitat de tornar a obrir unes portes que s’havien tancat per al
pensament, de deixar que apareguin les sorpreses de les quals parlava Malcolm
Gentry.
No perquè sí, dintre d’aquesta
pretensió de recuperar l’esguard holístic de la filosofia, el filòsof a qui
Daniel Casas dedica més atenció (tres dels «assaigs» que componen el llibre)
resulta que és Martin Heidegger. Aquest filòsof alemany potser sigui l’últim
gran pensador amb majúscules, aquell que va provar, per darrera vegada,
d’integrar tota la divergència existencial i noètica en una interpretació
rectora; potser sigui precisament per aquest motiu que la seva filosofia deixi
sentir encara la seva presència en els pensadors més últims.
Però no ens deixem enganyar: pel fet
que Daniel Casas dediqui més interès a aquest filòsof, això no significa que
subscrigui les seves tesis, que Daniel Casas sigui un heideggerià al peu de la
lletra, ni tan sols probablement un simpatitzant d’aquesta filosofia. Vol dir,
crec: Heidegger ens dóna un exemple de com s’ha de pensar, i si alguna cosa ha
de diferenciar-nos de la seva actitud, és la de no voler pretendre fer passar
els resultats de les nostres investigacions com a definitius, com la veritat
que la filosofia ha volgut des d’antic instituir i la pretensió de la qual ha
suposat la seva ruïna. Clar i català: la pretensió holística, el voler
pensar-ho tot, no s’hauria d’entendre com un desig de trobar la veritat, amb el
consegüent perill que pugui ésser imposada totalitàriament, sinó com un
exercici necessari i enriquidor que obre un camp de comprensió més ampli, però
no definitiu; que ensenyi a pensar d’una manera nova, però sense imposar el
pensament, per molt nou que aquest sigui.
Deia el Zaratustra de Nietzsche que
ell no volia deixebles sinó homes que sabessin seguir els propis passos. O com
escriu Malcolm Gentry a Sign and Identity: «Els signes formen la
identitat de l’home, però si els signes no són seus sinó de tots i de ningú,
aquesta identitat no ho és pròpiament: és la identitat de tots i de ningú, una
no-identitat, doncs.»
VICENT CASADEVALL
CONTINGUT DEL LLIBRE
La filosofia i el seu avenir
El paper de la filosofia al nostre temps
L’Escola de Frankfurt i el futur de la crítica
La religió com a fenomen
Maquiavel avui, o sobre la transparència del poder
Anatomia del nihilisme
El sentit de la utopia
Husserl i Heidegger: esbós d’una confrontació
Ciència i tècnica en el pensament de Heidegger
Heidegger i allò que la poesia diu
La mirada d’Orfeu
Richard Dehmel i el cercle quadrat
La música com a llenguatge
Història d’una dissonància
