dimecres, 11 de desembre del 2013

¿La revolución devora al revolucionario?, d'Antoni Rotllant, en edició digital oberta


Portada basada en el cartell de Carles Fontserè i Carrió


En Ton Carboner, mot pel qual se'l conegué arreu, va néixer a Sant Hilari Sacalm l'any 1911. Des de molt jove va exercir l'ofici del seu pare i del seu avi i va participar activament en els moviments socials de l'època.
 
De formació llibertària com molts roders, carboners i bosquerols, va haver de marxar fora d'el poble durant la República i la guerra degut al boicot que propietaris i capellans a donar-los feina. Ja durant la guerra és nomenat President del Comitè Antifeixista de Sant Feliu de Buixalleu i no accepta l'alcaldia que li ofereixen. Després s'allista voluntari al front, on cau presoner. Durant nou anys recorre el calvari de presons espanyoles, fins que aconsegueix escapolir-se enmig de les bales de la guàrdia civil. Ja a l'exili coneix la seva companya, la Pepita, que li donarà classes i li descobrirà la literatura espanyola i francesa i que l'empenyerà a escriure les seves vivències en cinc manuscrits, el primer dels quals és ¿La revolución devora al revolucionario?.
 

També és autor d'Un gra de sorra a les Guilleries, treball premiat i publicat a la revista "L'Avenç", i va col·laborar en les revistes locals (Terra i Temps) i comarcals (La Marxa).

 
Va morir del 9 d'abril de 2006 a Morellàs i les Illes (el Vallespir).
 
Avui posem a disposició dels lectors, en format digital obert, ¿La revolución devora al revolucionario? (amb pròleg de Xavier Clos), la primera part de les seves memòries: relata la infantesa i juventut de l'autor, fins que s'incorpora com a voluntari al front d'Aragó, els últims mesos de la guerra (fets que relata en el llibre següent, Los cuervos festejaron la victoria, que esperem poder publicar pròximament també en format digital obert).




 
 

 
 

 

diumenge, 1 de desembre del 2013

"El sentit de la utopia i altres assaigs", de Daniel Casas: "Pròleg" (Vicent Casadevall) i Índex


Portada:emboscall.

Pròleg
  
«La filosofia és un cul-de-sac, però amaga no poques sorpreses.» Aquestes paraules, escrites per Malcolm Gentry al seu darrer llibre (Sign and Identity, 2006), expressen la paradoxa que viu o pateix la filosofia als nostres dies, paradoxa que fa palesa la seva inutilitat, però també la seva conveniència.

El llibre que ara prologo, El sentit de la utopia i altres assaigs, de Daniel Casas, n’és en certa manera testimoni. Aquests escrits, o «assaigs», que formen el llibre, destaquen més que per la novetat de les seves propostes (que n’hi ha), per una característica peculiar: el filòsof que els escriu, reflexiona sobre qüestions que pertanyen a àmbits tan diferents com són la sociologia, la religió, l’ètica o l’art. I naturalment, la mateixa filosofia com a activitat o actitud que s’ha posat en dubte, però de la qual l’autor en mostra, amb l’exemple de l’acte de pensar, la «conveniència» que esmentàvem.

Llibre a contracorrent, doncs, on pot trobar-s’hi una imatge del filòsof que, des de dècades ençà, no vèiem, perquè el filòsof, com el científic, ha volgut (potser perquè no ha tingut més remei) caure en l’especialització, centrar-se en un camp únic de la reflexió i aprofundir en ell, deixant de banda o en una necessària penombra (no es pot pensar sense una mínima referència a tot) aquells àmbits del pensar que no eren de la seva competència. Aquesta obsessió de comprendre-ho tot, de pensar-ho tot, que és páthos reiteratiu del nostre filòsof, comporta els seus riscos («qui molt abraça poc estreny», com diu el refrany), però ofereix l’oportunitat de tornar a obrir unes portes que s’havien tancat per al pensament, de deixar que apareguin les sorpreses de les quals parlava Malcolm Gentry.

No perquè sí, dintre d’aquesta pretensió de recuperar l’esguard holístic de la filosofia, el filòsof a qui Daniel Casas dedica més atenció (tres dels «assaigs» que componen el llibre) resulta que és Martin Heidegger. Aquest filòsof alemany potser sigui l’últim gran pensador amb majúscules, aquell que va provar, per darrera vegada, d’integrar tota la divergència existencial i noètica en una interpretació rectora; potser sigui precisament per aquest motiu que la seva filosofia deixi sentir encara la seva presència en els pensadors més últims.

Però no ens deixem enganyar: pel fet que Daniel Casas dediqui més interès a aquest filòsof, això no significa que subscrigui les seves tesis, que Daniel Casas sigui un heideggerià al peu de la lletra, ni tan sols probablement un simpatitzant d’aquesta filosofia. Vol dir, crec: Heidegger ens dóna un exemple de com s’ha de pensar, i si alguna cosa ha de diferenciar-nos de la seva actitud, és la de no voler pretendre fer passar els resultats de les nostres investigacions com a definitius, com la veritat que la filosofia ha volgut des d’antic instituir i la pretensió de la qual ha suposat la seva ruïna. Clar i català: la pretensió holística, el voler pensar-ho tot, no s’hauria d’entendre com un desig de trobar la veritat, amb el consegüent perill que pugui ésser imposada totalitàriament, sinó com un exercici necessari i enriquidor que obre un camp de comprensió més ampli, però no definitiu; que ensenyi a pensar d’una manera nova, però sense imposar el pensament, per molt nou que aquest sigui.

Deia el Zaratustra de Nietzsche que ell no volia deixebles sinó homes que sabessin seguir els propis passos. O com escriu Malcolm Gentry a Sign and Identity: «Els signes formen la identitat de l’home, però si els signes no són seus sinó de tots i de ningú, aquesta identitat no ho és pròpiament: és la identitat de tots i de ningú, una no-identitat, doncs.»
 

VICENT CASADEVALL
 
 
CONTINGUT DEL LLIBRE
 
 
La filosofia i el seu avenir     
El paper de la filosofia al nostre temps 
L’Escola de Frankfurt i el futur de la crítica  
La religió com a fenomen     
Maquiavel avui, o sobre la transparència del poder 
Anatomia del nihilisme      
El sentit de la utopia      
Husserl i Heidegger: esbós d’una confrontació  
Ciència i tècnica en el pensament de Heidegger 
Heidegger i allò que la poesia diu   
La mirada d’Orfeu     
Richard Dehmel i el cercle quadrat   
La música com a llenguatge    
Història d’una dissonància